dijous, 19 de gener de 2012

BOMBOLLU


BOMBOLLU






Els seus amics, més ben dit els seus coneguts, li deien “Bombollu”. Era el sobrenom que arrossegava des de l’escola.

Realment, no deixava de ser un fet misteriós que poc temps després de conèixer-lo, tothom comencés a anomenar-lo així. Era una mena de record imprès a la consciència  social, doncs lògicament, ell mai es presentava a ningú amb el seu àlies. A més a més, rarament mantenia contacte amb la gent massa temps. Molt aviat, quan hom el calava, intentava defugir d’ell el més prestament possible, amb la qual cosa el cercle de persones amb qui tractava sempre era petit i canviant. Per tot això era ben curiós que sempre acabessin nomenant-lo amb el mateix mot.


Tampoc li importava massa. Entre Bombollu i Policarp, el seu autèntic nom, què vols! Si fa o no fa!

Aquest individu era l’arquetipus vivent de la mentida i l’exageració. Malauradament, el món n’és ple de tipus fantasmagòrics, però en Bombollu els podia tombar tots, en un combat dialèctic per demostrar qui la deia més grossa.

El que és realment simptomàtic i preocupant, és que aquesta mena de subjectes acaben per creure com veritat les seves pròpies boles. I ell n’estava apoderat d’aquest síndrome.

Creia que era un home molt agraciat i més aviat, infeliç d’ell, feia pena. Havia gaudit d’infinitat d’aventures amoroses, amb les més espampolantes noies, i en realitat no havia lligat ni amb la portera del seu edifici, que s’anava cap els setanta. Era màster per les més importants universitats i escoles de negoci, i el cert és que amb prou feines havia superat la primària. Havia viatjat per mig món, i si algú ho pogués comprovar, esbrinaria que el més lluny que havia arribat fou a Terol, en una excursió on es va apuntar perquè li regalaven un pernil. Havia triomfat com executiu a diverses companyies, però ell canviava voluntàriament de feina per no anquilosar-se, i la veritat era que no durava ni tres mesos en un treball. En podríem dir unes quantes més.

                                                           *    *    *    *    *

Un bon dia, prenent una cervesa amb els seus nous companys de feina, com a comercial per vendre pisos, estava esplaiant-se en la narració de la gran venda d’una mansió feta per ell, com és usual només a la seva imaginació, per la que va treure no sé quants milions més dels que realment valia.

Se li va apropar una pidolaire, prou vella, demanant-li quelcom per menjar. Res que no ens succeeixi a tots un dia o altre, en aquesta societat on vivim. Qualsevol, en aquests casos, dóna o no dóna res i aquí s’acaba la qüestió, però en Bombollu li va fotre un bon rotllo a la pobre senyora. Que si ell sempre donava, però avui ja n’anaven sis de peticions i que sentia dir-li que no duia res solt, perquè no havia pogut canviar i el més petit que tenia a la cartera era un bitllet de 100 euros. Així de passada, morro tenia el que calgués i més, s’assegurava gairebé que algun dels companys, amb l’excusa de no canviar un bitllet tan gran, el convidaria a la cervesa.

La captaire va tenir una reacció del més estrany. Prenent-li una mà i mirant-lo fixament, li va dir: “Ja n’hi ha prou de falòrnies, aquesta te l’empassaràs i et farà mal profit!”. L’home va sentir, en l’acte, com una mena de corrent interna que li va produir una forta esgarrifança. Va empassar saliva i va seguir amb la mirada la vetusta dona, mentre aquesta marxava. Acte seguit, girant-se vers els seus col·legues, va esclatar en una estrepitosa i fingida riallada, per després, seguir narrant les seves inventades peripècies.

Quan va acabar el seu relat, va notar com una espècie d’espetec intern i va tenir l’estranya sensació que alguna cosa s’eixamplava dins seu.

Atabalat, en arribar a casa, es va mirar de dalt a baix al mirall i no va trobar cap cosa fora del normal, tot i que notava una forta agror, com quan menges alguna cosa i no et cau massa bé.

                                                           *    *    *    *    *

El dia següent, en Bombollu va deixar anar, pel cap baix, unes deu o dotze boles de les seves i cada cop que ho feia notava l’agror i la sensació que el seu cos estava dilatant-se. Aquest cop ho donava per segur, doncs els pantalons li estrenyien força i va haver d’afluixar el nus de la corbata perquè s’estava ofegant.

Quan va retornar a domicili, va comprovar esfereït que se li manifestava una inflor ostensible per tot el cos. Va recordar-se de la vella que li va demanar almoina i de la seva mena de maledicció, però poc després se’n va riure. Ell no era supersticiós. Ocasionalment alguna cosa li hauria fet mal. Va decidir anar al metge l’endemà, si no trobava milloria.

Així ho va fer. El metge no li va saber localitzar cap irregularitat, tot i que va reconèixer una inflamació general ben patent. No li va donar massa importància, li va receptar unes pastilles de cortisona i que no mengés res especialment fort.

Se’n va anar a treballar i, és clar, va tractar amb gent. Va provar de ser equànime i no deixar-ne anar cap de massa grossa ni fantasiosa, però no hi va poder fer res. No podia deixar de banda les fantasmades. I va continuar notant com la inflor augmentava i l’acidesa a la seva gola, cada cop més patent, li feia venir ganes de vomitar.

Ja estava espantat de debò. Un cop a casa, va comprovar horroritzat que semblava més un globus que un ser humà. Notava com si fóra a punt de petar.

Seguia capficat amb la imatge de la pidolaire. Seria possible que el que li havia dit s’acomplís?

                                                           *    *    *    *    *

Va sortir al carrer a voltar pels indrets propers al bar on havia rebut la malaurança de la bruixa, pensant que certament allò era, una bruixa. A veure si la trobava i aconseguia que li retirés la imprecació, segur ja com n’era, que aquella era la causa del seu dissort.

Gairebé no es podia ni moure. Estava fet una enorme bola i estava aterrit. Gemegava desconsoladament, preguntant altres captaires si tenien idea d’una dona amb aquella descripció.

Finalment un rodamón, prou decrèpit, li va demanar per què cercava aquella persona. Potser li podria dir alguna cosa si les raons li semblaven justes.

En Bombollu li va dir la primera bajanada que li va passar pel cap, no hi va poder fer res. Li va dir que ell era un benefactor social i tenia la potestat de solucionar problemes a indigents com aquella senyora. Potser també el podria beneficiar a ell si l’ajudava a cercar-la.

La pressió per la nova mentida no es va fer esperar. Per desgràcia del nostre protagonista, sempre hi ha un moment, que si una bombolla no para de créixer, acaba inescrutablement per explotar.

Això va succeir. En Bombollu va fer un esclat potent i instantani. Va ser com si s’haguera desintegrat. Els àtoms del que havia estat la seva persona es van disgregar fins desbaratar-se en la immensitat del més ínfim.

El rodamón, que fou l’última persona que el va veure, senzillament va emetre un lleuger sospir i va girar cua per posar-se a dormir.

Ni es va trobar cap tros d’ell, ni tampoc ningú el va cercar.

Els globus poden ser molt bonics, però són ficticis. Si ens passem de bufada i els volem fer massa voluminosos, esclaten i desapareixen.

Ningú recorda ni troba a faltar una bombolla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada