BOMBOLLU
Els seus amics, més ben dit els seus coneguts, li deien
“Bombollu”. Era el sobrenom que arrossegava des de l’escola.
Realment, no deixava de ser un fet misteriós que
poc temps després de conèixer-lo, tothom comencés a anomenar-lo així. Era una mena
de record imprès a la consciència
social, doncs lògicament, ell mai es presentava a ningú amb el seu
àlies. A més a més, rarament mantenia contacte amb la gent massa temps. Molt
aviat, quan hom el calava, intentava defugir d’ell el més prestament possible,
amb la qual cosa el cercle de persones amb qui tractava sempre era petit i
canviant. Per tot això era ben curiós que sempre acabessin nomenant-lo amb el
mateix mot.
Aquest individu era l’arquetipus vivent de la
mentida i l’exageració. Malauradament, el món n’és ple de tipus fantasmagòrics,
però en Bombollu els podia tombar tots, en un combat dialèctic per demostrar
qui la deia més grossa.
El que és realment simptomàtic i preocupant, és
que aquesta mena de subjectes acaben per creure com veritat les seves pròpies
boles. I ell n’estava apoderat d’aquest síndrome.
Creia que era un home molt agraciat i més aviat,
infeliç d’ell, feia pena. Havia gaudit d’infinitat d’aventures amoroses, amb
les més espampolantes noies, i en realitat no havia lligat ni amb la portera
del seu edifici, que s’anava cap els setanta. Era màster per les més importants
universitats i escoles de negoci, i el cert és que amb prou feines havia
superat la primària. Havia viatjat per mig món, i si algú ho pogués comprovar,
esbrinaria que el més lluny que havia arribat fou a Terol, en una excursió on
es va apuntar perquè li regalaven un pernil. Havia triomfat com executiu a
diverses companyies, però ell canviava voluntàriament de feina per no
anquilosar-se, i la veritat era que no durava ni tres mesos en un treball. En
podríem dir unes quantes més.
* * *
* *
Un bon dia, prenent una cervesa amb els seus nous
companys de feina, com a comercial per vendre pisos, estava esplaiant-se en la
narració de la gran venda d’una mansió feta per ell, com és usual només a la
seva imaginació, per la que va treure no sé quants milions més dels que
realment valia.
Se li va apropar una pidolaire, prou vella,
demanant-li quelcom per menjar. Res que no ens succeeixi a tots un dia o altre,
en aquesta societat on vivim. Qualsevol, en aquests casos, dóna o no dóna res i
aquí s’acaba la qüestió, però en Bombollu li va fotre un bon rotllo a la pobre
senyora. Que si ell sempre donava, però avui ja n’anaven sis de peticions i que
sentia dir-li que no duia res solt, perquè no havia pogut canviar i el més
petit que tenia a la cartera era un bitllet de 100 euros. Així de passada,
morro tenia el que calgués i més, s’assegurava gairebé que algun dels companys,
amb l’excusa de no canviar un bitllet tan gran, el convidaria a la cervesa.
La captaire va tenir una reacció del més estrany.
Prenent-li una mà i mirant-lo fixament, li va dir: “Ja n’hi ha prou de
falòrnies, aquesta te l’empassaràs i et farà mal profit!”. L’home va sentir, en
l’acte, com una mena de corrent interna que li va produir una forta
esgarrifança. Va empassar saliva i va seguir amb la mirada la vetusta dona,
mentre aquesta marxava. Acte seguit, girant-se vers els seus col·legues, va
esclatar en una estrepitosa i fingida riallada, per després, seguir narrant les
seves inventades peripècies.
Quan va acabar el seu relat, va notar com una
espècie d’espetec intern i va tenir l’estranya sensació que alguna cosa
s’eixamplava dins seu.
Atabalat, en arribar a casa, es va mirar de dalt a
baix al mirall i no va trobar cap cosa fora del normal, tot i que notava una
forta agror, com quan menges alguna cosa i no et cau massa bé.
* * *
* *
El dia següent, en Bombollu va deixar anar, pel
cap baix, unes deu o dotze boles de les seves i cada cop que ho feia notava
l’agror i la sensació que el seu cos estava dilatant-se. Aquest cop ho donava
per segur, doncs els pantalons li estrenyien força i va haver d’afluixar el nus
de la corbata perquè s’estava ofegant.
Quan va retornar a domicili, va comprovar esfereït
que se li manifestava una inflor ostensible per tot el cos. Va recordar-se de
la vella que li va demanar almoina i de la seva mena de maledicció, però poc
després se’n va riure. Ell no era supersticiós. Ocasionalment alguna cosa li
hauria fet mal. Va decidir anar al metge l’endemà, si no trobava milloria.
Així ho va fer. El metge no li va saber localitzar
cap irregularitat, tot i que va reconèixer una inflamació general ben patent.
No li va donar massa importància, li va receptar unes pastilles de cortisona i
que no mengés res especialment fort.
Se’n va anar a treballar i, és clar, va tractar
amb gent. Va provar de ser equànime i no deixar-ne anar cap de massa grossa ni
fantasiosa, però no hi va poder fer res. No podia deixar de banda les
fantasmades. I va continuar notant com la inflor augmentava i l’acidesa a la
seva gola, cada cop més patent, li feia venir ganes de vomitar.
Ja estava espantat de debò. Un cop a casa, va
comprovar horroritzat que semblava més un globus que un ser humà. Notava com si
fóra a punt de petar.
Seguia capficat amb la imatge de la pidolaire.
Seria possible que el que li havia dit s’acomplís?
* * *
* *
Va sortir al carrer a voltar pels indrets propers
al bar on havia rebut la malaurança de la bruixa, pensant que certament allò
era, una bruixa. A veure si la trobava i aconseguia que li retirés la
imprecació, segur ja com n’era, que aquella era la causa del seu dissort.
Gairebé no es podia ni moure. Estava fet una
enorme bola i estava aterrit. Gemegava desconsoladament, preguntant altres
captaires si tenien idea d’una dona amb aquella descripció.
Finalment un rodamón, prou decrèpit, li va demanar
per què cercava aquella persona. Potser li podria dir alguna cosa si les raons
li semblaven justes.
En Bombollu li va dir la primera bajanada que li
va passar pel cap, no hi va poder fer res. Li va dir que ell era un benefactor
social i tenia la potestat de solucionar problemes a indigents com aquella
senyora. Potser també el podria beneficiar a ell si l’ajudava a cercar-la.
La pressió per la nova mentida no es va fer
esperar. Per desgràcia del nostre protagonista, sempre hi ha un moment, que si
una bombolla no para de créixer, acaba inescrutablement per explotar.
Això va succeir. En Bombollu va fer un esclat
potent i instantani. Va ser com si s’haguera desintegrat. Els àtoms del que
havia estat la seva persona es van disgregar fins desbaratar-se en la
immensitat del més ínfim.
El rodamón, que fou l’última persona que el va
veure, senzillament va emetre un lleuger sospir i va girar cua per posar-se a
dormir.
Ni es va trobar cap tros d’ell, ni tampoc ningú el
va cercar.
Els globus poden ser molt bonics, però són
ficticis. Si ens passem de bufada i els volem fer massa voluminosos, esclaten i
desapareixen.
Ningú recorda ni troba a faltar una bombolla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada