RONDINAIRE

Roger Malfari era una persona esquerpa. Res li havia sortit bé. Tot i que encara era relativament jove, a cavall entre els trenta i els quaranta, se sentia com un autèntic fracassat.

Ni els estudis, ni els treballs, ni la família, que va restar al seu poble natal i de la que s’havia desentès totalment, havien estat cap font de satisfacció per ell, ans el contrari. El mateix podia dir dels amics, doncs no en tenia cap de confiança i si algun ho podés haver estat, ell se’n va encarregar de negar-li l’opció.

Havia intentat nombroses vegades establir relacions amb noies, esperant que alguna d’elles fóra la princesa que el salvaria de la seva mediocre existència, però va ser incapaç de crear cap sentiment seriós d’estimació a cap dona. A més a més, si volia creure en contes de fades, era d’una ignorància imperdonable no saber que la professió de salvador oficial la desenvolupava el príncep i no pas la princesa.

El seu caràcter, ja usualment enutjós, s’havia anat agrint cada cop més amb el pas dels anys. Es queixava absolutament de tot, maleint la seva mala sort i pensant que ell no tenia cap culpa de les seves continues pífies en tot el que feia o tocava. Cada dia renegava més i la seva hostilitat cap el proïsme anava sempre en escreix.

S’havia transformat en un complet i insuportable rondinaire.

Tancat en la seva cuirassa de mal llet, defugia a tothom i això va fer que es quedés sense cap relació personal. Gràcies al seu mal geni també perdia, una darrera altra, totes les oportunitats de feina que se li presentaven.

Sol i malcarat, la seva incessant i creixent costum de renegar i rondinar, va esdevenir una veritable paranoia. Quan sortia al carrer, esbroncava i fins i tot insultava, a qualsevol persona que creues la mirada amb ell. Els passos de vianants, els travessava expressament de forma lenta, per encarar-se amb els conductors de vehicle que gosessin tocar-li el clàxon o li diguessin alguna cosa. Amb el puny en alt, els amenaçava i deia de tot.

Encara sort per ell, que mai va topar amb un pinxo perdonavides que no en tingués prou amb un intercanvi d’insults i hagués volgut fer-li la cara nova, doncs la seva capacitat d’atac o defensa física, ni de bon tros anava en consonància amb la seva mala llet oral.

El que cal reconèixer, és que va enriquir esplèndidament el vocabulari d’improperis, doncs a banda de dominar tots els existents, en va inventar uns quants de nous, com per exemple: fill de guatlla guerxa o repugnant apèndix medusoide.

                                                           *    *    *    *    *

Un dia, amb el seu odi i mala bava a nivell màxim, va caminar erràticament pels carrers de la ciutat durant varies hores, increpant a tot el que se li posés pel davant, o més exactament dit, que li semblés a ell que s’hi posava. Va acabar baixant a una estació de metro.

A l’andana, va començar a cridar com un esperitat tota mena d’improperis, fins que va quedar-se amb una mateixa cantarella: “Em cago en tots!, em cago en tot, m’hi cago!, m’hi cago!, m’hi cago!”. Una breu pausa i tornava a repetir-ho.

Semblava que definitivament se li havia anat l’olla. La gent, lògicament, s’apartava d’aquell energumen i se’l mirava de lluny. Alguns se’n reien, uns se’l miraven amb cara d’espantats, altres amb cara de pena i compassió. Ell romania cap cot, prop de la voravia reproduint de viva veu, una i altra vegada, el seguit de “m’hi caguns” esmentat, sense variació, sense aixecar la vista.

En realitat, ell no havia embogit tant com això. Amb una immensa pena i sense abandonar els seus renecs, cavil·lava sobre el buit de la seva vida i que, si pogués trobar al menys una dona que l’estimés i tingués una mica de cura d’ell, potser podria tornar a ésser un individu normal. Ningú l’havia donat amor de veritat. El pobre Roger era un terrible rondinaire...romàntic.

Els trens anaven passant i la gent hi pujava, mirant amb aflicció aquell pobre desgraciat que restava renegant a l’estació. Més d’un patia, pensant que arribés a llençar-se a la via, però aquest no era el pensament d’ell.

Finalment, van arribar dos vigilants del metro, potser advertits per algun usuari o potser detectant el personatge per les cambres internes de televisió. Apropant-se amb cura, li van demanar que callés i si es trobava bé; que els acompanyés i el durien a un centre d’atenció.

En Malfari, sorprenentment seré, va dir que no, que disculpessin però que ja se n’anava, que prendria el proper tren i no faria més escàndol. Els dos guardes van esperar el següent ferrocarril i van assegurar-se que hi muntava, no sense abans advertir-lo que el controlarien pels circuits televisius interns.

                                                           *    *    *    *    *

Va agafar un dels últims metros del dia, doncs ja s’havia fet força tard. En Roger va deixar-se caure abatut en un seient, sense parar atenció en que només hi havia dues passatgeres al mateix vagó.

Les dues dones se li van apropar i van prendre lloc al seu costat, cadascuna a una banda.

Sorprès, el nostre home va mirar primer a la dona que seia a la seva dreta. Va veure una senyora de mitjana edat, potser la d’ell si fa o no fa. Estava un xic grassa i era més aviat menuda. Anava arreglada de forma correcte, sense cap estridència i semblava assossegada, transmetia sensació de pau.

“Hola Roger - va adreçar-se-li -, em dic Maria i puc fer de tu un home nou. Sóc una gran cuinera, molt neta i polida, m’agrada molt la casa i puc emparar-te. Amb mi deixaràs de rondinar.”

Sense perdre l’estupefacció, l’home va girar-se en vers la dona de l’esquerre. Era una noia molt més jove, realment preciosa. Cabells llargs, negres i brillants. Una boca perfectament tornejada i uns enormes ulls foscos que hipnotitzaven. La seva vestimenta ajustada deixava entreveure uns pits i unes cames de vertigen. Amb una veu melosa li va dir:

“Estimat Roger, sóc la Laura. Si vens amb mi, et faré fruir com mai has pensat. Junts podem fer que la vida sigui un meravellós conte i viure’l plegats. Penso que no tindràs molts motius per seguir rondinant.”

Dit això, ambdues van llevar-se del banc i van col·locar-se al costat d’una porta de sortida, una a cada cantó. L’home se les mirava bocabadat sense saber què fer. El tren va aturar-se a la següent estació però ningú hi va pujar ni sortir.

Quan va arrencar de nou, les dues dones, sense abandonar la seva posició al costat de la porta, li van dir que tenia tres estacions més per prendre una determinació.

Notant la suor relliscant-li pel front, va pensar que algun miracle havia fet que els seus precs prenguessin forma real. No podia desaprofitar l’ocasió. El primer impuls va ser precipitar-se cap la sensual Laura i anar-se’n amb ella on volgués, a la fi del món si calia.

Però de seguida li van venir dubtes i el seu caràcter esquerp i desconfiat el va venir a socórrer. Va rumiar que allò tenia trampa amb tota seguretat. No podia ser que de res, una meravella de dona, ben bé deu anys més jove que ell, se li oferís pel que volgués. A banda d’això, no havia dit res de posseir cap mena d’habilitat per donar-li una vida plena de satisfaccions. Aquella noia li donaria sexe i passió, però això duraria quatre dies i després, segur que se n’afartaria d’ell i l’abandonaria i el faria encara més desgraciat. Tampoc li havia assegurat, com l’altra, que deixaria de rondinar, només que no en tindria motius i això, ell s’olorava que no seria suficient. No seria res estrany que, tot just s’agafés amb la noia, una cambra de televisió aparegués i li diguessin que havia caigut de quatre potes en el parany.

Va passar a mirar-se més detingudament la Maria. Certament no inspirava cap estat d’ànim passional, però tampoc estava tan malament. A més a més, era coetània i això evitaria moltes sorpreses. Ell necessitava centrar-se i aquella dona podia donar-li amor, confiança i seguretat. Ell ja no era cap noiet i si tant de temps havia desitjat una dona que l’apartés de la seva mala fortuna i el seu mal humor, aquesta havia de ser més real. De carn i ossos, com la Maria. Li havia assegurat que amb ella no rondinaria més i semblava creïble.

Poc abans d’arribar a la darrera parada, tal i com havien fixat les dues femelles, en Roger, mirant d’esquitllada la Laura i fent anar pel baix un darrer renec, va prendre del braç la Maria i li va dir que ella era la seva elecció.

                                                           *    *    *    *    *

Després uns minsos temps plàcids, en que va ser objecte de tota mena de contemplacions per la seva dona Maria, la truita es va girar. I de quina manera!

Aquella muller va minimitzar en Roger. Efectivament va complir amb la promesa que no rondinaria més. Li va canviar la personalitat. Va anar minvant pas a pas l’esperit de l’home, fins a dominar-lo de forma absoluta.

L’emparament promès i la vida benestant que va pensar trobar, va desaparèixer en poc temps. Aquella esposa es va transformar en una mena de tirà que va fer la vida irrespirable pel malaurat Malfari.

L’home va suportar vexacions de tota mena, en forma de mil mandats que aquell monstre l’obligava a fer. Exigències molt dures, com haver de cordar-li la cotilla, amb l’esforç que suposava, cantant al mateix temps “El meu avi”, sempre abillat amb el pijama a ratlles horitzontals. Insofrible.

És clar que tot té un límit i un dia, per fi, el nostre protagonista va rebel·lar-se i escapolir-se de casa. Deu anys havia passat en aquella horripilant subjugació. Tant l’havia sotmès la Maria, que va haver de fugir de nit, amb la sensació de ser un presidiari evadint-se del penal.

Va emigrar a una altra ciutat, però no va estar capaç de refer-se i de nou van reproduir-se les seves paranoies. Va tornar a ser un amargat que passava els dies renegant, odiant tothom i rondinant sense fi.

La casualitat va fer que un dia, al bell mig d’un carrer important, on s’havia perpetrat per increpar sense parar a tothom, va veure passar la Laura.

Anava del braç d’un home, clarament més gran que ella i no massa gallard. La parella semblava deixar efluvis de felicitat al seu pas. Passejaven rient de bona gana, sense parar d’acaronar-se i besar-se. Ella estava imponent.

En Roger va restar petrificat quan va veure que l’home era en Llépez, un antic company seu de l’escola. Recordava que el molt podrit sempre estava joiós i tenia una sort envejable en tot el que feia.

Resumint, en Malfari va fer una mala elecció, i en canvi, el seu conegut Llépez va aprofitar l’oportunitat que li va passar pel davant.

Això és el que sol passar a les persones negatives, rancunioses, renegadores i rondinaires. Passa pel davant de la seva cara una gran oportunitat, i per desconfiança, indolència i manca de valentia, la deixen córrer. És clar que després sempre lamentaran la seva pèssima sort.

Quan tenim alguna cosa bona al davant, siguem valents, anem per ella. Si més no, mai ningú podrà dir que no ho hem intentat. I no reneguem, collons!